Els inútils, de Andreu Sevilla

A final de la dècada de 1950, la pretensió del règim franquista de traslladar al Valle de los Caídos –voluntàriament o a la força– nombroses víctimes dels dos bàndols de la Guerra Civil, soterrades fins a eixe moment en cementeris, cunetes i fosses comunes, serà vista per la família Senabre com una oportunitat per a guanyar-se la vida en uns temps miserables i una terra on les ferides de l’enfrontament bèl·lic no han cicatritzat.

Al volant del Plus Ultra, el seu vell camió de gasogen, pare i fill recorreran els camins d’un país encara devastat, moralment assolat, i la ruta serà tot un mostrari de gent estrambòtica, d’humiliats, vençuts i ofesos de tota espècie i condició, agermanats per la precarietat i la desesperança pròpies de qui ho ha perdut tot o de qui mai no va tindre res, però també units per un bri d’eixa alegria ingènua i necessària que la vida imposa.

A través dels ulls d’un jove que descobrix a colps de consciència que el món està ple de vida però sobretot de dificultats, Els inútils mostra la radiografia colossal d’un temps poblat per habitants tan miserables com commovedors, amb una prosa rotunda, feta d’un impactant realisme descarnat i uns diàlegs enlluernadors.

Premi Lletraferit de Novel·la 2022.

Escribe: Andreu Sevilla. Edita: Drassana.